 |
Francesc Gibert i Badia, president del Club
Tennis Taula Els Amics
|
FRANCESC GIBERT, PRESIDENT DEL
CLUB TENNIS TAULA ELS AMICS, DE TERRASSA
Francesc Gibert (Terrassa, 1974), doctor en sociologia, terrassenc de tota
la vida, que va començar la seva relació amb el tennis de taula jugant amb un
altre escolanet a la sagristia de Viladecavalls i va arribar a jugar a la
màxima categoria estatal amb l'EPIC i el Sallent, és el president del Club
Tennis Taula Els Amics des de la seva fundació.
—És cert que el tennis de taula
és un des esports més complets i el que té una major quantitat de practicants a
tot el món?
—Es tracta d'un esport molt complet, ja que permet desenvolupar aspectes
físics, tècnics i tàctics fins a un altíssim nivell. Un estudi de la NASA va
arribar a la conclusió que era el segon esport més complert i complex en
competició, després de la natació. Vladimir Samsonov, un dels jugadors més
guardonats de la història, va dir que jugar una partida de tennis de taula equival
a jugar una partida d'escacs mentre es fa una cursa de 100 metres, però també
és veritat que d'entrada ofereix molt poques barreres: qualsevol persona amb
unes condicions físiques normals s'ho pot passar molt bé jugant-hi, és
assequible des del punt de vista econòmic i accessible perquè per jugar només
calen dues persones i no cal disposar de grans espais.
—Centrem-nos en
l'àmbit local. Quin és l'origen del Club Tennis Taula Els Amics Terrassa?
—El vam fundar l'any 2001 una colla d'uns quinze amics
joves que havíem fet diverses funcions a la secció de tennis de taula de l'EPIC:
jugadors, delegats i entrenadors. Els fundadors del club coneixíem un membre de
la junta de la Societat Coral Els Amics que em va comentar la seva
disponibilitat d'espais i ens vam incorporar com a entitat adherida, independent
jurídicament, a l'espera d'aconseguir un local propi.
—Quina és la
situació esportiva del club a l'àmbit català i estatal?
—En principi tan sols volíem seguir jugant entre
nosaltres, sense més pretensions, no pensàvem a crear un planter ni fer escola,
però l'entusiasme ens ha fet anar molt més lluny. Ara mateix, per desena
temporada, el nostre primer equip està a primera nacional, un nivell equivalent
al que seria la segona B a futbol, amb jugadors d'un bon nivell que competeixen
contra equips en què a vegades trobem professionals. En total tenim quinze
equips, amb 60 jugadors federats que juguen a diferents categories i edats, tant
masculins com femenins, i des de benjamins a sèniors.
—I en l'àmbit social? Quina és la
situació pel que fa infraestructures, economia, nombre de socis…?
—Pel que fa a massa social estem molt contents. Vam inaugurar l'escola tot
just fa sis anys i ja hem arribat als 90 socis i a donar un servei directe mensual
a 200 persones. Gaudim d'un perfil de gent molt ampli i divers, transversal,
tal com ja ens ho havíem plantejat: grans jugadors i altres en diverses etapes
de formació; homes i dones; adults, joves i infants. El club vol reivindicar i
potenciar també el vessant lúdic i més popular del tennis taula, conegut per
gairebé tothom com a ping pong, tenint
en compte que la nostra és una modalitat esportiva especialment apta i sense
barreres d’entrada per a persones de diferent edat, condicions psíquiques i
físiques, gènere, ètnia, classe i estatus social i que es pugui gaudir sense
necessitat d’experiència ni coneixement expert.
Sobre el més jovenets, cal que quedi clar que no som ni una guarderia ni un
centre d'activitats extraescolars, però tampoc una entitat elitista que només
vulgui nens campions. La nostra voluntat és ser un club obert i tenir una
escola inclusiva.
 |
Albert Regincós, Gerard Jensen, Mar África de Soria, Anna Barrau, Martí
Navacerrada i Oriol Catalán, membre del Club Tennis Taula Els
Amics
|
En l'àmbit econòmic, som autosuficients. El club no rep cap subvenció. Fa dos anys la vam demanar i hem renunciat a sol·licitar-la
de nou pel baix volum de diners rebuts. Allò que realment necessitem i
no aconseguim és el que tenen gairebé tots els altres clubs de Catalunya: un
local públic en cessió. Si ens el facilitessin, nosaltres ens faríem càrrec de
totes les despeses d'electricitat, aigua, assegurances...
—No us escolta el govern
municipal...
—La recepció és positiva. Des de fa 6 anys, però, no hi hagut cap fet que permeti
albirar aquesta cessió. Per descomptat, seguirem exposant la nostra necessitat
a l’Ajuntament perquè és la nostra obligació.
Potser caldria un canvi. Fa poc un regidor de l'oposició va fer referència
a un estudi d'àmbit estatal en què s'afirma que actualment Terrassa és a la cua
de ciutats que són capitals de província o amb més de 150.000 habitants en
inversió en esport, la cinquena per la cua d'una llista de seixanta-set.
—Sí, i sembla que Sabadell
triplica la nostra despesa.
— Com deia abans, des de l’Ajuntament ens reben molt bé, els responsables
polítics ens escolten amb molta amabilitat, però, si atenem els fets, res de
res. Per la categoria on tenim el primer equip, pel volum de gent associada, pels
serveis directes i indirectes que donem a la ciutadania i entitats de Terrassa,
per la dimensió social d'aquest esport, per la seva tradició a Terrassa, crec
que ens mereixem un tracte més favorable.
—I heu pensat en integrar-vos a un
club esportiu més gran?
—No ho descartem, sempre es podria negociar i cercar unes condicions
favorables per a totes dues parts. Ni tampoc pagar un lloguer social a un
particular o a una empresa que disposi d'un local adient. Ni demanem
subvencions ni que ens regalin res, estem oberts a qualsevol fórmula.
No tenir un local propi implica diversos desavantatges. No podem entrenar
durant una quarta part de l'any; com que depenem dels IES —que ens cedeixen generosament
l'ús de les seves instal·lacions i al quals estem enormement agraïts— no podem entrenar
ni durant les vacances d'estiu ni les de Nadal ni els caps de setmana. Les
taules de joc no són fixes i es van deteriorant quan les muntes, les desmuntes
i les transportes diàriament. La vida social dels membres del club i les
relacions amb les persones que poden tenir interès en integrar-se és veu
dificultada; i la imatge del club a l'exterior no és la que caldria.
—Abans parlaves de la tradició
local, pots fer-me cinc cèntims de la història del tennis de taula a Terrassa?
—Pel que m'ha arribat, la pràctica seriosa
del tennis de taula a Terrassa va començar el 1947 amb el naixement de dues
entitats juvenils adherides a la Federació Catalana: la Colla Tabola, que el 1954
va passar a dir-se Agrupació Vallparadís, i l’Optimista Club, que tenia la seu social
justament a la Societat Coral Els Amics. El 1956 van fusionar-se i es van
convertir en l'EPIC (Entitat Poliesportiva i Cultural), que tenia la seva seu
social al carrer de Sant Antoni, i d'aquesta manera va començar una trajectòria
marcada pels grans èxits esportius de les dècades del 80 i 90. Nosaltres, els
fundadors del Tennis Taula Els Amics, ens vam formar a l'escola de l'EPIC.
Altres entitats locals també van disposar de seccions de tennis de taula
força actives. Per exemple, al Centre Social, l'any 1970, es va jugar un partit
entre les seleccions d'Espanya i Perú. I, si no vaig errat, la secció a
l'Atlètic Terrassa Hockey Club va ser tant important que l'any 78 va acollir un
campionat d'Espanya juvenil al seu pavelló.
—L'historiador Joaquim
Verdaguer va redactar un llibre dedicat a la història del bàsquet a la nostra
ciutat; no hi res escrit sobre el tennis de taula a Terrassa, ni que sigui més
breu?
—No, i és una pena. Realment seria interessant que algú
es decidís a fer-ho.
—Quines figures destacaries
d'aquesta història local?
—Naturalment, Antoni Bros, el gran referent, el pioner, impulsor de
l'Optimista Club i de l'EPIC, que fins i tot té un carrer de la ciutat amb el
seu nom. Cap a la meitat de la dècada del 80 vam tenir una tripleta cent per
cent terrassenca que va assolir grans èxits a la màxima categoria estatal, formada
per Joan Almendros, Isidre Boada i Joan Pla; i l’equip sènior femení de finals
vuitanta i primers noranta format per Núria Badia i les germanes Montse i
Mònica Weisz, que també va obtenir molts bons resultats a nivell estatal i
català. Ambdues tripletes són un clar llegat de l’estructura liderada per
Antoni Bros. Més recentment, s'han d'esmentar Ramon Mampel, que, a més de ser
un gran jugador, és un gran tècnic que dirigeix de la secció de tennis de taula
del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat i que té el càrrec de seleccionador
espanyol cadet i paralímpic, equip aquest darrer amb el qual el mes de maig va
obtenir el campionat del món a Bratislava; David Soler, exentrenador del Centre
d’Alt Rendiment de Madrid i en l’actualitat entrenador d’un club d’alt nivell a
França; Maria Serres, campiona
d'Espanya de dobles en la categoria de veteranes; Iván Barco, que va ser campió
d’Espanya sub 21 en dobles (1994) i en dues ocasions subcampió de Catalunya sub
21; Albert Regincós, que va ser campió d'Espanya juvenil i sub 21, que
va jugar deu temporades a la divisió d'honor i va arribar a formar part de la
selecció estatal; la tripleta formada per Ignasi Martínez, Oriol Serrat i Dani
Torres, que va ser campiona d’Espanya infantils; i Marc Clotet, un altre gran
jugador i alhora tècnic. I no ens podem oblidar de jugadors que van venir de
fora com Xiao Daili i Vladimir Dvorak, que va ser dues vegades campió de la
URSS.
De ben segur em deixo d’altres persones, però aquestes són les que em
semblen les més representatives dels èxits del tennis de taula terrassenc.
 |
Marià Estrada, Maria Serres, David Crispi, Jordi
Sanromà, Ricard López, Jorge Miguel, Jordi Roger i Raúl López, jugadors del Club Tennis Taula Els
Amics
|
—Hem parlat del passat i del
present, parlem ara del futur. Quins objectius us heu proposat a curt termini?
—Segons les darreres enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques
d’hàbits esportius, es pot inferir que a Terrassa poden haver-hi 600 persones
interessades en practicar tennis taula de manera habitual. El nostre desig és tenir
a Terrassa una bona massa social dedicada al nostre esport —amb una presència femenina
important— i no ser només un club destacat en l'àmbit de la competició. L’entitat
es vol dedicar prioritàriament a les vessants formatives i promocionals i a
ajudar i, si és necessari, liderar l'articulació de tot el tennis de taula que
es practica a la ciutat de Terrassa.
Però, és clar, també aspirem que els nostres jugadors joves puguin agafar
el relleu dels qui ara es troben competint a primera divisió. I, si tinguéssim
unes instal·lacions adequades, ens agradaria fitxar jugadors d'un gran nivell
per al primer equip com, per exemple, Ramon Mampel i Marc Clotet.
—Doncs esperem que algú rebi el
vostre missatge i que el club no trigui gaire en aconseguir aquestes instal·lacions
que tant necessiteu...
—Sí, tant de bo! I també ens agradaria que tota persona interessada en la
pràctica dels tennis de taula no dubti a posar-se contacte amb nosaltres escrivint-nos
al correu cttelsamics@gmail.com.
Jordi F.
Fernández Figueras
Entrevista publicada a Malarrassa, desembre de 2017
