Núria Sapés (1963) és una jugadora històrica amb més
de 40 anys dedicats al tennis de taula. Tot lo que va aprendre sobre tennis de
taula ho deu al seu entrenador de capçalera, el recordat Antoni Bros, una
llegenda de l'EPIC de Terrassa. Actualment juga al SRC El Ciervo de Sabadell.
MANOLO MURIEL
ENTREVISTA NÚRIA SAPÉS
 |
| Núria Sapés (2021) |
—Vaig néixer a Terrassa el 17 d'agost de 1963. He
estat mestra d'educació infantil tota la vida fins que em van donar la
invalidesa per diversos problemes físics fa 3 anys.
—Com van ser els teus
començaments en tennis de taula, en quin club et vas formar?
—La veritat és que vaig començar d'una manera curiosa.
A mi m'agradaven molt tots els esports i feia bàsquet i atletisme i estava ja
federada en els dos esports amb 10 o 11 anys, però tenia un cosí i un oncle que
jugaven a tennis de taula a l'EPIC de Terrassa i sempre em deien que anés a
jugar, jo els deia que no, que el ping-pong no m'agradava (i això que a casa
meva hi havia una taula en una sala).
Un cop em va venir a veure el meu cosí i em va dir que
necessitaven una nena de la meva edat per a un torneig infantil que hi havia
llavors i que, si us plau, si podia participar. Li vaig dir que d'acord, però
que només per a aquest torneig. Vaig anar a l'EPIC uns dies i, ves per on, amb
una altra nena vam quedar segones i em van donar una medalleta.
Vaig continuar jugant —federada en els
tres esports— fins que a casa meva em van dir que havia d'escollir,
ja que els dissabtes a la tarda em coincidien les competicions i ho vaig tenir
clar, vaig dir que em quedava amb el ping-pong «ja que era molt fàcil guanyar
medalles». Lo que fa una medalleta quan ets una criatura. Ha, ha, ha!
—Qui et va ensenyar els primers
cops?
—Em va ensenyar els meus primers cops i tot el que sé
el gran Antoni Bros, una gran persona que per motius de salut va haver de
deixar de jugar sent molt jove i que es va dedicar a ensenyar i fer pujar el
club —tant en femenins com en masculins— al màxim
nivell estatal
—Com van ser aquests primers
anys, et vas incorporar aviat al grup de les destacades?
—Jo no era gaire conscient de res, entrenava i jugava
on em deien i ja està, sobretot els primers anys. I, sí, guanyava més vegades
que les que perdia, la veritat, Ja de molt joveneta vaig començar a jugar
campionats amb les sèniors, però no era el mateix que ara. No hi havia tantes
competicions.
—Quin va ser el teu historial
esportiu fins arribar a juvenil? Vas ser campiona d'Espanya infantil, oi? A
quina edat va ser la teva primera experiència internacional?
—Als 12 anys, em van portar Madrid a jugar el campionat
d'Espanya juvenil. Aleshores només hi havia el juvenil i el sènior i dins del
juvenil hi havia l'individual d'infantil. A mi em deien, ara has de jugar en
aquesta taula, ara a l'altra i així, i mira, anava guanyant tant a infantils
com a juvenils. Fins i tot es veu que a quarts de final de juvenils vaig
guanyar la que havia estat campiona d'Espanya de juvenils l'any anterior, i jo
ni idea. Finalment vaig quedar tercera, tant en individual infantil com en
juvenil.
Allà mateix, al campionat, li van preguntar als meus
pares (que m'havien acompanyat a Madrid) a veure si em deixarien anar al
campionat d'Europa que se celebrava a Àustria. I, res, als 12 anys me'n vaig
anar al meu primer campionat internacional.
Pel que fa al Campionat d'Espanya infantil, així com
al 1976 vaig quedar tercera, al 1977 vaig ser subcampiona i, finalment, al 19
78 vaig aconseguir ser campiona d'Espanya.
—Quin va ser el teu historial esportiu a les
categories juvenil i Sub21?
—En juvenils ja no ho sé amb exactitud, però dels 12
anys fins al meu darrer any de juvenil vaig anar quedant segona o tercera, fins
al meu darrer any de juvenils, que és quan vaig quedar campiona. Jo era molt
nerviosa —i segueixo sent-ho, ha, ha, ha!— i desitjava
tant el títol individual que per això ho perdia! L'últim any de juvenil encara
me'n recordo que fins i tot em va venir Jordi Prat, el president de la
Federació Catalana, a donar-me «canya» perquè era la meva última oportunitat i
els nervis tornaven a apoderar-se de mi.
Bé, també vaig aconseguir diferents podis de dobles
femenins, mixtos i per equips. I, sí, també vaig anar als campionats d'Europa
juvenils. A la meva època no hi havia Sub21, partir dels 17 o 18 ja eres
sènior. La veritat, quina enveja em donen ara els joves amb tanta competició!
—Fins ara, per quants clubs has
passat?
—L'EPIC va ser el club de la meva vida i a mi m'hauria
agradat acabar la meva trajectòria allà, però després de la mort d'Antoni Bros
les coses van canviar molt i em vaig veure gairebé obligada a anar-me'n si
volia continuar jugant. Després vaig jugar a Ripollet i Vic, crec que un any.
Quan ja estava retirada, la meva gran amiga Inma Gato de Valladolid, tot i no
volent jo, em va treure fitxa. Va ser molt bo perquè em truca un dia i em diu,
tens partit el dissabte a Valladolid, demà t'arriben els bitllets d'avió i, per
amistat doncs, vaig tornar a jugar aquesta temporada!
Quan vaig fer els 40 anys vaig saber que es jugaven campionats de veterans, però, com que aquí no hi havia clubs on hi haguessin dones veteranes, vaig abandonar ràpidament la idea de tornar a jugar fins que em va trucar Juan Carlos Paramà, d'Avilés, i em va dir: «La temporada que ve seràs veterana, vols jugar amb nosaltres?» I no m'ho vaig haver de pensar dues vegades i vaig dir que sí, jo l'únic que volia i vull és jugar.
Vaig estar uns anys amb ells, Paramà us podria dir exactament quants, jo no, jaja, fins que ja em vaig quedar a El Ciervo de Sabadell on eren els meus excompanys de l'EPIC de Terrassa i fins avui.
—Quantes hores a la setmana vas jugar com a màxim a la teva carrera esportiva?
—El màxim evidentment quan era juvenil i primers anys de sènior i crec que cada dia anava un parell d'hores en sortir de l'escola o institut. És a dir que unes 10 hores màxim a la setmana.
—Fèieu llavors dobles sessions d'entrenaments o no era habitual?
—No, no havia fet mai doble sessió. Els entrenaments d'abans no tenien res a veure amb els d'ara. És més, a l'EPIC, no sé si passava a altres clubs, entrenaven els nens amb nens i nenes amb nenes i igual al final de l'entrenament es jugava un partit amb un noi, però de la teva categoria, no millor.
De vegades ho parlo amb els meus companys actuals de veterans i els dic que si hagués tingut la possibilitat d'entrenar-se amb nois millors que jo, suposo que hagués pogut arribar més lluny.
Tot era molt diferent, abans entrenàvem amb una sola pilota, és a dir, que estàvem recollint la pilota constantment, jaja. Ara caixes amb 100 pilotes i aprofites més el temps, amb robots, amb diferents companys…
—Quin ha estat el teu millor resultat a Espanya ia les proves internacionals?
—Doncs el de campiona d´Espanya infantil, juvenil i veterana i diverses vegades segona en sènior i evidentment també els títols de dobles tant femenins com mixtos com els d´equip. Cada títol és una satisfacció.
A nivell internacional, la veritat és que no tinc bons resultats, només el de campiona dels jocs de la FISEC a Irlanda, que eren a nivell escolar.
—Quina ha estat la teva millor parella de dobles femenins i dobles mixt?
—Tinc diferents títols o podis durant tots aquests anys, però no et podria dir quina ha estat la meva millor parella de dobles. El que sí que puc dir és que amb la teva parella de dobles hi ha d'haver una bona o molt bona relació personal i és amb el que em quedo.
Ara mateix en veterans, estic gaudint molt els dobles, per a mi
és més important tenir un amic o amiga al meu costat a la taula que al millor
jugador o jugadora. Això no vol dir que no lluitem per guanyar el que puguem.
—Sempre has jugat amb el mateix material o ho has canviat —no em refereixo a substituir les gomes gastades— sinó a incorporar-ne de nous, models?
—Pràcticament he jugat sempre amb el
mateix material, no tinc gaires manies i sempre he portat una sola pala a la
funda. I unes gomes em podien i em poden durar diverses temporades.
Quan vaig començar en veteranes, me'n vaig anar amb la pala vella perquè me'n preparen una igual i encara s'estan rient, ha, ha, ha! Així que me'n van muntar una el més semblant possible.
Un cop vaig provar la d'un company i vaig notar que
m'anava molt bé, així que vaig treure una foto i me'n vaig anar a la botiga
perquè em posessin les mateixes gomes de la foto, el problema és que em van
demanar de quants mil·límetres, allà ja em van matar, no en tenia ni idea!
Per això quan anaven agafant-me la pala per passar controls jo al·lucinava, com si fos a canviar-me les gomes a cada partit! Les meves gomes hi són des de l'any passat que me les vaig posar noves per anar al campionat d'Europa a Rimini.
—Com definiries el teu joc? Quina és la teva jugada
preferida, quin és en què tens més confiança?
—Jo no sé com definir ara el meu joc, ja que pels meus problemes actuals de mobilitat crec que he anat canviant i sóc cada cop més conservadora. Abans atacava més, però ara intento «putejar» (en el bon sentit) al contrari, no deixant-li fer el seu joc.
Potser el millor que tinc és el revés i crec que totes les jugadores ja ho saben, ha, ha, ha!
—Tens bon perdre o t'enfades molt quan et superen?
—Quan era petita evidentment m'enfadava més, però a aquestes alçades de la vida crec que ho tinc superat, això no vol dir que no em doni ràbia perdre i això tampoc vol dir que dins del partit de tant en tant no deixi anar alguna paraulota, ha, ha, ha!
—Qui van ser les millors del teu temps de jugadora
absoluta, aquelles a qui mai vas poder guanyar?
—No recordo si vaig arribar a guanyar mai —i si ho vaig fer va ser en comptades ocasions— Pilar Lupón i Montse Sanahuja.
—Quantes vegades al llarg de la teva carrera vas ser campiona d'Espanya?
—Jo he estat al llarg de la meva carrera, la noia de
plata i sobretot de bronze, jaja.
Però bé com a títols individuals només ho he estat en
infantil, juvenil i veterana; en sènior em vaig quedar unes quantes vegades a
les portes.
En dobles i equips també tinc uns quants títols, però no sabria dir-te quants i en quines edats. Bé, en juvenils i sèniors, a infantils segur que no, ja que no existia aquesta competició.
—Quin és el teu millor record en tennis de taula, quan es va produir i per quina circumstància?
—Doncs tampoc no sabria dir-te el millor record, són
molts anys de jugar a tennis de taula, moltíssims bons records sobretot. Els
dolents ja estan oblidats.
El que sí que et puc dir és que estic gaudint molt de la
meva etapa de veterans, del bon rotllo i bon ambient que hi ha entre tots els
jugadors, cada campionat és una festa!
En el moment que estic escrivint això, parlen pel grup
de whatsapp de les jugadores veteranes espanyoles que tenim i estem dient que
som com una família!
I, ja que estic parlant dels veterans, aprofito per
demanar a la RFETM i a l'AEJVTM que, si us plau, pel bé del tennis de taula es posin ja d'acord i puguem fer un sol campionat. Jo no em posaré a favor
d'un o altre, ja que no sé exactament quin és el problema, he sentit massa
coses dels dos costats. El meu objectiu és gaudir jugant al tennis de taula i
si puc guanyar millor, evidentment, ha, ha, ha!
Actualment es fan dos campionats paral·lels, tant el
d'autonòmiques com el de clubs i és una pena, ja que els jugadors la majoria de
vegades no podem anar a tots i n'hem d'escollir un. Hi ha qui prefereix anar a
l'oficial on el títol que guanyis quedarà per a la història i la gran majoria
que preferim el de l'associació pel fet de com he dit anteriorment és anar a
una festa, no és anar només a jugar a tennis de taula, sinó a trobar-se amb
amics.
He de dir que aquest any he tingut la possibilitat
d'anar a tots dos. La quantitat de jugadors que té el campionat de l'associació
i el gran nivell que hi ha a totes les edats, no té res a veure amb el campionat
oficial de RFETM.
Si s'unissin, que seria el normal i el que desitgem
tots, a cada campionat hi hauria tots els millors jugadors i el nivell pujaria
i igualment seria la gran festa del tennis de taula veterà.
—Quines van ser les persones o entitats que més et van ajudar a la teva carrera esportiva?
—A qui dec tot el que sóc o el que he estat és al meu
primer entrenador, Antoni Bros, que en pau descansi.
—Quants països coneixes gràcies al tennis de taula, quin t'ha agradat més en el seu conjunt?
—Diguem que conèixer, conèixer, països pel tennis de taula, cap, ja que quan competeixes poques coses visites i menys quan ets jove.
He estat a 12 o 13 països europeus i també a Síria, al Japó i Tailàndia. M'apassiona passió viatjar potser perquè de joveneta ho vaig assaborir una mica i em vaig quedar amb ganes de conèixer més.
I quins m'han agradat més? Doncs aquests últims ja
que són cultures molt diferents a la nostra.
—Has practicat altres esports en paral·lel al tennis taula?
—Com ja he dit abans de nena sí que jugava a bàsquet i
feia atletisme, salt d'altura, tanques i carreres de fons que llavors era de 1000
metres, si no recordo malament.
I ara, des de fa uns 15 anys faig molt ciclisme. Bé, res
de competició evidentment, però sí que surto cada setmana un parell de vegades, tipus cicloturisme, a fer quilòmetres. Fa poc, des que tinc la invalidesa, també vaig quatre dies a la setmana a la piscina.
Jo no puc viure sense fer esport, però pels meus problemes físics he d'adaptar-me al que pugui i no al que vulgui.
—Quin és el teu trofeu més preat?
—Doncs tampoc no et sabria dir, suposo que els de
campiona d'Espanya.
—Si tornessis a néixer i fos possible, triaries el tennis de taula o optàries per un altre esport més ben remunerat?
—Sens dubte tornaria a triar el tennis de taula i encara més
si tingués les facilitats que tenen ara.
—Vas guanyar alguna vegada un premi en efectiu o vas
tenir una fitxa com a jugadora professional?
—No vaig guanyar mai ni una pesseta com a jugadora professional i he rebut un premi en efectiu tres vegades. Quan amb el Vic vam pujar a divisió d'honor ens van donar alguna cosa com a agraïment, no recordo quant, era una cosa simbòlica, però va ser genial ja que no esperava res i les altres dues al top català l'any passat em van donar 200 euros per quedar primera i aquest any 100 per quedar segona.
O sigui, que el tennis de taula molt rendible no m'ha
sortit a mi, ans al contrari, ha, ha, ha.
—Arribem al final de l'entrevista. T'invito a que la tanquis com et sembli millor, però, si pot ser, que donis també algun consell a aquests nens i nenes que comencen perquè es diverteixin jugant i pugin el seu nivell de joc.
—En primer lloc, vull dir que estic molt contenta d'haver-me decidit de jove pel tennis de taula. És un esport super complet en tots els aspectes i amb el què, malgrat les meves dificultats de mobilitat, puc seguir gaudint a la meva edat. Quan publiquis l'entrevista ja hauré complert els 60. No hi ha gaires esports més als què et puguis dedicar durant tota la vida.
És un esport amb el què et pots relacionar amb moltíssima
gent i fer molts amics. A cada campionat segueixo coneixent gent nova i
cadascuna d'aquestes persones pot arribar a ser un bon amic.
Als nens —o als no tan nens— els aconsello que, en primer lloc, gaudeixin d'aquest esport, que es diverteixin jugant. Ara bé, que sàpiguen que, si volen progressar en el seu joc, caldrà que tinguin esperit de sacrifici, que siguin constants, que no és fàcil arribar a dalt en dos dies, i que pensin que no passa res si un dia perden, que un altre dia guanyaran. Que cal ser conscient que no tots podem ser els millors, encara que ho vulguem molt, que no es desanimin que continuïn jugant i, sobretot, gaudint amb els companys i amb tots els amics que aniran fent al llarg dels anys.
Als entrenadors —i sobretot als pares— els recomano que no pressionin els nens, que no vulguin que els seus fills siguin els millors. Malauradament són molts els nens i els joves als que se'ls ha posat unes expectatives molt altes i que quan veuen que no arriben a dalt, abandonen. Que els ensenyin que a l'esport no és tot guanyar, sinó que també han de valorar els companys i els contrincants, que els ajudin a formar-se com a persones.
28 de juliol de 2023
Traduït del castellà:
