diumenge, 6 d’octubre de 2019

ELS 25 PRIMERS ANYS D'HISTÒRIA DE LA RFETM: 1942-1967



El text que trobareu a continuació es va publicar sense signar en un opuscle titulat 25 Aniversario. Federación Española de Tenis de Mesa 1942-1967, editat a Madrid el 1969. 

Expressions com «Guerra de Liberación» o «las características de nuestra raza» corresponen al llenguatge típic d'una ideologia molt concreta que imperava en aquella època.

Ens ha semblat interessant reproduir-lo —entre altres motius— per las referències a la pràctica ja «semioficial» del tennis de taula a Barcelona a l'any 1934 i a la constitució d'una Federació Catalana de Ping-Pong el febrer de 1935.





EL TENIS DE MESA EN POCAS LÍNEAS

Vamos a hacer en estas líneas un poco de historia del tenis de mesa en sus veinticinco años. No será un estudio exhaustivo, lleno de datos, que solamente interesan a los técnicos profundos, los cuales, además, conocen sobradamente el desarrollo de nuestro deporte en el curso de estos cinco lustros. Queremos hacer un relato a grandes rasgos, que contenga lo fundamental y que —es nuestro ferviente deseo— llegue a interesar a los recién llegados y a las personas no relacionadas por completo con el Tenis de Mesa.

En primer lugar, a la par que hacemos la advertencia de que únicamente daremos algunos nombres, pocos, pues siempre, a pesar de nuestra buena intención olvidaríamos alguno y, por otra parte, habrá pioneros del tenis de mesa en muchos sitios, donde, por falta de archivos o por alejamiento de personas que no lograron encontrar continuadores de sus desvelos, queremos hacer constar en primer lugar, repetimos, nuestro más vivo agradecimiento y el cariñoso reconocimiento a todos los que con su esfuerzo y abnegación han hecho posible que la Federación Española pueda celebrar sus Bodas de Plata.

El tenis de mesa comenzó a practicarse, de forma semioficial, en Barcelona, en el año 1934. Y destacamos esta ciudad por ser donde existen datos más concretos, aunque posiblemente haya otros puntos en la geografía española donde también hubo adelantados del entonces ping pong considerado ya como deporte.

En el año 1935 se produce un hecho destacable con la llegada a España del excampeón del mundo, Víctor Barna. Durante algún tiempo estuvo en Barcelona y posteriormente residió en Madrid. La labor realizada impulsó y contribuyó eficazmente a la práctica del tenis de mesa como deporte organizado. En la Ciudad Condal se crearon los clubs De 7 a 9 y Tívoli dedicados especialmente a este deporte. En Madrid lo protegió, y ayudó eficazmente a su difusión, Don Valentín García Quijano, en cuyos locales se albergaban los clubs madrileños, al mismo tiempo que organizaba competiciones entre ellos.

Poco después se crearon oficialmente las Federaciones Regionales de Cataluña y Castilla, que tuvieron una vida breve debido al comienzo del Movimiento Nacional. En esa primera etapa federativa no llegaron a disputarse competiciones entre jugadores de ambas Federaciones. Los jugadores entonces considerados figuras fueron Llobet, Serra y Nomen, integrantes del Club de 7 a 9, y sus rivales Petit, Gil, Capdevila y Brugada, que formaban en las filas del Tívoli, en la capital barcelonesa, y Pérez de Molpeceres y Fernández, en Madrid.

Tras el paréntesis de la Guerra de Liberación, en 1942 se constituyó en Barcelona la Federación Española de Tenis de Mesa. Su primer Presidente fue Don Andrés Arch Mila quien, hasta su fallecimiento, en 1947, ostentó dicho cargo.

Aunque en Barcelona funcionó con anterioridad una organización directiva de carácter oficial, es también en ese año de 1942 cuando se crea la Federación Catalana. A finales del mismo vuelve a funcionar la Federación Castellana y se crea la Federación Regional Balear.

En 1943 se disputó en Barcelona el I Campeonato de España, cuyos títulos individuales se adjudicaron Pagés y la señorita C. Morey, mientras que el Tívoli se alzaba con el triunfo por equipos en sus categorías femenina y masculina.

Por esas fechas se celebraron los primeros contactos internacionales, enfrentándose el equipo masculino español a los representantes de Eslovaquia (separada en aquella época de los checos y considerada nación independiente).

Los eslovacos, como todos los centroeuropeos, ya destacaban entonces y lograron la victoria.

Por los años 50, el tenis de mesa se organizó oficialmente por la geografía española y se fueron creando nuevas Federaciones Regionales y ya en 1960 las existentes eran las siguientes: Catalana, Castellana, Baleares, Guipuzcoana, Andaluza, Gallega, Montañesa, Aragonesa, Vizcaína, Canaria, Valenciana, Asturiana y Vallisoletana.

En 1961, y siguiendo la recomendación de la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes, estas Regionales se transformaron en Federaciones Provinciales, con lo cual, al ser más limitado el campo de acción de éstas, se esperaba que su labor fuera, como así resultó, más eficaz. Aunque ello tenía la contrapartida de que era necesario encontrar más elementos directivos, lo cual no es tarea fácil.

La medida contribuyó a una mayor expansión del tenis de mesa, como lo prueba el hecho de que en la temporada 1967-1968 se registró un número de 3002 licencias de jugador, contra 1058 en la de 1957-1958, lo que representa un porcentaje, muy elevado en el aumento de jugadores federados. Aunque estas cifras son elocuentes, debemos reconocer que el número de practicantes es bajo y hay que intentar elevarlo para que podamos tener una masa de jugadores de la que salgan las figuras necesarias para poder lograr un puesto destacado en el concierto europeo, lo que no sería difícil, ya que las características de nuestra raza se prestan a la práctica del tenis de mesa.

A partir de 1943, el Campeonato de España, que se jugaba en las distintas modalidades del tenis de mesa (individual, dobles y por equipos, en sus categorías masculina y femenina), era la única competición de tipo nacional y se disputaba por el sistema de concentración de los participantes en una localidad, la cual variaba cada temporada, con el fin de que las pruebas sirvieran de aliciente a los aficionados de la Federación organizadora. Ello siempre significaba un contacto interregional, con lo que los jugadores de provincias de nivel técnico más bajo tenían la ocasión de enfrentarse a las primeras figuras y mejorar su nivel de juego. Sin embargo, la Federación Española estimó que era conveniente una mayor frecuencia en este tipo de competiciones entre los jugadores de las distintas Federaciones y con este fin se puso en marcha, a partir del año 1961, la Liga Nacional de Equipos de Club, en primera y segunda categoría. La creación de este torneo marcó un sensible aumento en el nivel de juego de las distintas provincias y además se consiguió una mayor difusión de nuestro deporte, aparte de lograr atraer un mayor número de aficionados hacia la competición, hasta el punto de que en algunas localidades los encuentros se han jugado en locales repletos de público... que había pagado su entrada.

La Liga Nacional de Equipos de Club se ha disputado ya en seis ediciones. Las dos primeras se las adjudicó el Club Tívoli, de Barcelona, que parece tener predilección por ser el primero en inscribir su nombre en cualquier competición que se cree y en las cuatro restantes fue el Club de 7 a 9 el que se adjudicó el trofeo. Esto en cuanto a la primera división. En la segunda, el torneo tuvo que ser suspendido en temporadas. El primer triunfo lo logró el Club Vasco de Camping. La última edición, cuya final se disputó en Madrid entre los equipos del Avante, de Cádiz, y el Círculo Mercantil, de Vigo, fue ganada por este último, contra pronóstico.

En los últimos años, y para intentar ir creando esa base amplia y firme que se considera necesaria para una mayor expansión del tenis de mesa, se ha dado un gran empuje a los juveniles, que por el momento ha culminado con la creación del Campeonato de España de la categoría. Además, para procurar darles una enseñanza al día, que influirá en un mayor interés en la práctica de nuestro deporte, está pendiente la contratación de un entrenador extranjero, la labor del cual se dedicará a la busca de valores juveniles que puedan destacar y a la creación de Escuelas de Preparadores que una vez en pleno funcionamiento realizarán una positiva labor en el establecimiento de una base técnica desde los primeros pasos en el Tenis de Mesa de los infantiles y juveniles, con el fin de que de esta cantidad de practicantes debidamente preparados inicialmente surjan las figuras que todos esperamos.

Actualmente están afiliadas a la Federación Española las siguientes Federaciones Provinciales: Alicante, Almería, Asturias, Badajoz, Barcelona, Cádiz, Córdoba, Coruña, Ceuta, Gerona, Granada, Guipúzcoa, Jaén, Huelva, Las Palmas, Madrid, Palma de Mallorca, Palencia, Melilla, Pontevedra, Santa Cruz de Tenerife, Sevilla, Tarragona, Valencia y Valladolid.
La primacía en el tenis de mesa, como en otros deportes, la sigue ostentando Barcelona, con clubs dedicados especialmente a la práctica de este deporte y nutriendo la selección nacional con sus jugadores. Sin embargo, en estas últimas temporadas, la lucha se ha nivelado bastante, y en muchas ocasiones equipos barceloneses han sido vencidos por los de otras provincias, lo cual da un mayor interés a las competiciones. Además, en el campo femenino, la última temporada Madrid ha visto figurar en el conjunto nacional a varias de sus jugadoras, y alguna más ha sido preseleccionada.


diumenge, 22 de setembre de 2019

LA PLANTILLA DE L'EPIC (1982-83)


D'ESQUERRA A DRETA: JORDI BADIA, MONTSERRAT WEISZ, JOAQUIM BADIA, 
JUAN ANTONIO ALMENDROS, MARTÍ SERRES, NÚRIA SAPÉS I RAFEL SERRES

EPIC EQUIP MASCULÍ DIVISIÓ D'HONOR / TEMPORADA 82-83
D'ESQUERRA A DRETA: JOAN PLA, JOAQUIM BADIA, JORDI BADIA, JORDI PRAT, EDUARD GÓMEZ I JUAN ANTONIO ALMENDROS



PLANTILLA DE L'EPIC (1982-83)


Primera categoria femenina

                                   Núria Sapés Royes       

Segona categoria femenina

                                   Carme Clapés Gómez
                                   Carmen García Santiago

Infantils femenina

                                   Mónica Weisz Romero
                                   Montserrat Weisz Romero
                                   
Alevins femenina

                                   Núria Badia Font
                                   Àngels Ribé Sánchez
                                   Eva Roche Tomàs
                                   Marta Weisz Romero

Preferent masculina

                                   Juan Antonio Almendros Alonso
                                   Isidre Boada Martí
                                   Joan Pla Tudó       

Primera categoria masculina

                                   Jordi Badia Perea
                                   Eduard Gómez Aracil
                                   Enric Pérez Arisó
                                     
Segona categoria masculina

                                   Jordi Prat Rastrero
                                   José Pretel Garrido
                                   Rafel Serres Marimon

Tercera categoria masculina
                                 
                                   Carles Cañellas Valls

Comarcal masculina

                                   Manel Almendros Alonso
                                   Albert Barenys Manent
                                 
Juvenils masculina

                                   Joaquim Badia Perea
                                   Andreu Ortuño López
                                   Manuel Rodríguez Martín
                                   Miguel Ángel Romera Martínez
                                   Martí Serres Marimon
                                   Ramon Serres Marimon                       
                                   
Infantils masculina

                                   Enric Ortuño López
                                   Jordi Reixach Fainé
                                   Eduard Segarra Suana
                                                                 
Alevins masculina

                                   Marc Cano Sola
                                                                 
Entrenador                         
                                   
                                   Antoni Bros Tusell
                                                                 
Delegat                         
                                   
                                   Antoni Pérez Arisó

divendres, 26 de juliol de 2019

TENNIS DE TAULA A L'AGUT?





LA PRÀCTICA ESPORTIVA A LES EMPRESES DURANT EL FRANQUISME


Si ens fixem en el cas del foment de les activitats esportives que es va produir a la fàbrica Talleres Agut de Terrassa, impulsat des de la mateixa propietat de la empresa —des de mitjan la dècada de 1940, amb la creació de l'equip de futbol CD Agut—, un no pot deixar de pensar que potser Joaquim Agut (1905-2000) va ser una persona amb una visió avançada al seu temps... o que com que era un empresari d'origen obrer tenia una visió diferent sobre la forma de tractar els treballadors de la seva empresa.

Álvaro Rodríguez, estudiós de les relacions entre l'esport i la societat urbana, a El deporte en la construcción del espacio social (2008), indica que no és fins al començament de la dècada de 1960 que el desenvolupament econòmic impulsat pel Plan Nacional de Estabilización Económica i l'arribada de la televisió a les llars van permetre que l'esport es convertís alhora en un espectacle massiu i en una pràctica habitual a la vida quotidiana de les noves generacions, fet que va coincidir amb la comprensió per part Franquisme de la conveniència de tenir presència i assolir triomfs esportius a l'àmbit internacional, tant per aconseguir un sentiment d'orgull nacional com per afavorir la integració de l'Estat en el Bloc Capitalista Occidental.

Així —segons es desprèn del seu text—, l'Estat va anar arraconant el foment preferent de l'excursionisme i la gimnàstica, activitats molt vinculades al falangisme i les forces armades, per afavorir la pràctica dels esports competitius. Les escoles religioses i les grans factories van assumir un gran protagonisme en aquesta deriva amb la creació d'equips de diverses disciplines que participaven en competicions interescolars i interempresarials. Així s'incentivava el sentiment de pertinença a una escola integrada dins una determinada congregació o a una gran empresa, en detriment d'una identitat vinculada a un barri o a una classe social determinats. 

Diu Álvaro Rodríguez: «Se establecieron clubes deportivos con equipos formados por los mismos trabajadores, que en casos puntuales acabaron adquiriendo renombre más allá de la competición interempresarial. De algún modo las organizaciones económicas optaron por un doble objetivo. En primer lugar, construir en la masa laboral una identidad común alrededor del deporte, donde las victorias del equipo eran victorias de la empresa. La meta era trasladar el espíritu competitivo de las canchas de juego a los talleres de producción y viceversa. El ejercicio deportivo era el canon adecuado para tener una referencia del nuevo modelo de empresa: superación, unión, esfuerzo, motivación, aspectos a resolver mediante la táctica y la estrategia. La competición deportiva era paralela a la competición productiva. En segundo lugar, el deporte cumplía con uno de los preceptos empresariales del fordismo más ortodoxo: la gran empresa debería tutelar el tiempo libre de sus obreros, tiempo de reproducción del ocio, de restitución, entendido como tiempo de intervalo en el horario laboral».

Potser haurem de pensar que a Terrassa —no sé si a cap altra de les grans ciutats catalanes— hi havia característiques que s'escapen als perfils que presenta Álvaro Rodríguez com a tardofranquistes o, més aviat, que sempre hi ha excepcions als paradigmes d'una època determinada. A més del cas de les activitats esportives socials desenvolupades a Talleres Agut —que no eren una excepció en el món empresarial—, a Terrassa també hi ha altres peculiaritats que s'allunyen d'allò que sosté Álvaro Rodríguez. Per exemple, l'actitud de la delegació local d'Educación y Descanso que, des dels primers anys de la postguerra, va anar abduint diverses entitats esportives, promogudes per  la societat civil, i les va integrar en el seu si; o bé presentava a certes competicions com a equips propis els formats per seleccions de jugadors d'aquestes entitats esportives alienes. O la iniciativa d'un empresari, Agustí Vilar, que ja abans de 1936 va crear unes instal·lacions esportives privades —piscina, frontó i pista poliesportiva— a les quals s'accedia amb el pagament d'una entrada i que a més es llogaven o arrendaven a clubs o equips esportius, principalment al Club Natació Terrassa.



ELS INICIS DE LA PRÀCTICA DEL  TENNIS DE TAULA A L'AGUT

L'empresa Talleres Agut va fomentar en el transcurs de tres dècades la pràctica d'una àmplia sèrie d'activitat esportives i de competició: futbol, bàsquet, tir de saló, tir amb arc, escacs, dòmino, gimcana (automòbils, motos, escúters, bicicletes), futbolí, tir de corda, pesca, atletisme (carreres de velocitat, llançaments i salts), handbol... 


En el cas del tennis de taula l'origen de la seva pràctica a Talleres Agut es remunta al febrer de 1940 quan, amb motiu del desè aniversari de la creació de l'empresa, els directius van organitzar una excursió col·lectiva a Núria. En el número 6 de la revista Chispas de Talleres Agut, corresponent a l'abril de 1950, sota l'epígraf «Tenis de Mesa», hi ha una crònica d'aquesta sortida de la qual extraiem aquests fragments: «Visto lo animada que estuvo durante dos días de permanencia en Nuria la sala y mesa de pin-pon [sic] del Hotel, se llegó a la conclusión de llevar a cabo un Campeonato con dos premios (copas), que a la primera insinuación ofrendó la empresa [...]. La mesa de pin-pon [sic] fue cedida por los Jóvenes de Acción Católica de San Pedro, y las palas con las pelotas necesarias nos fueron compradas por el señor Agut».

Aquest primer campionat o torneig social es va celebrar el divendres 31 de març i el dissabte 1 d'abril, i durant les tres setmanes anteriors es van aprofitar de manera voluntària els dissabtes a la tarda i els migdies de dilluns a divendres per fer entrenaments.

Van participar quinze jugadors: Ramon Agut, Miquel Aunós, Luis Castán, José Catena, Àngel Cos, Francisco Domingo, Antonio Iborra, Ponç Marquès, Emilio Márquez, Jaume Nat, Pere Peregrina, José Quintana i José Soler. La final la van jugar Àngel Cos i Francisco Domingo, i la va guanyar el segon, que, a més, era el més jove dels participants.


FRANCISCO DOMINGO, CAMPIÓ EL 1950


FRANCISCO DOMINGO, CAMPIÓ AL PRIMER TORNEIG SOCIAL DE L'AGUT, CELEBRAT EL 1950


En els anys immediatament posteriors, ja amb una taula pròpia, el CD Agut comptava amb prop d'una trentena de palistes que jugaven en dues categories d'una lliga pròpia —en un principi van haver-hi fins i tot tres categories—, però que també jugaven amistosos contra equips locals (Centre Parroquial Sant Pere) o d'altres empreses terrassenques (com La Constructora Electromecánica i l'Empresa Francisco Boladeras); i en campionats locals, com el de 1951 en què van intervenir deu equips terrassencs i en què el CD Agut es va classificar en setena posició.


LES COMPETICIONS DE LA FESTIVITAT DE SANT ELOI

A l'Agut es va convertir en un costum l'organització d'un gran esdeveniment esportiu i cultural al voltant de la festivitat de Sant Eloi, patró dels metal·lúrgics i altres gremis afins.
  Pel que fa al campionat o torneig social de tennis de taula, al que es va celebrar l'any 1954 es van inscriure 16 jugadors: Josep Barceló, Salvador Bernet, Pascual Cánovas, Francisco Domingo, Josep Garrigós, [?] Giménez, Domingo Gracia, Emili Gros, Antonio Iborra, José Lao, Emilio Márquez, Germán Navarro, Sebastià Tamarit, Manuel Tomàs, Emili Tost i Constantino Utiel. La final la van jugar Domingo Gracia i Emili Tost, i la va guanyar el segon.

Les finals dels anys 1956, 1958, 1959, 1960, 1961, 1963, 1966, 1967 i 1971 les van disputar les parelles Eduard Agut Sanz i Josep Monroig Vergés, Eduard Agut Sanz i Ángel Cos, Àngel Cos i Joan Abad, Joan Abad i Àngel Cos, Carlos Cañizares i Àngel Cos, Martí Ferran i Àngel Datzira, Isidre Bou i José Frauca, José Frauca i Ramon Argemí, Ramon Argemí i Enrique Moreno. Es van proclamar campions els esmentats en primer lloc de cada final.

El 1964 el torneig va comptar amb dues categories. La final en Categoria A la van disputar Jaume Flotats i José Frauca, i es va proclamar vencedor el segon; i en la Categoria B es van enfrontar Sebastià Bartrolí i Salvador Bernet , i es va proclamar-se vencedor el primer. 

La final de 1965 —en què el torneig es va jugar per parelles— la va guanyar l'equip format per Josep Riba i Manuel Pérez, que es va enfrontar a l'integrat per Jaume Flotats i Hilario de Dios.

EDUARD AGUT, CAMPIÓ DEL TORNEIG SOCIAL DE L'AGUT CELEBRAT EL 1956

Totes aquestes dades —i les que es trobaran a la resta d'aquest article— estan extretes de la revista Chispas de Talleres Agut —que a partir del número 33, corresponent al gener de  1959 es va titular simplement Chispas Agut—de la que es van publicar noranta-quatre números entre el desembre de 1948 i el desembre de 1976. A les seves pàgines, a alguns anys concrets, no es troba informació sobre els esdeveniments esportius relacionats amb cada festivitat de Sant Eloi. Caldria esbrinar si això és perquè de vegades no tenien cabuda per manca d'espai o perquè, fet improbable, no es celebressin.


ALTRES TORNEIGS I COMPETICIONS

Al número 52 de Chispas Agut, corresponent al maig de 1963, sota l'epígraf «Tenis de Mesa», hi ha una petita crònica d'un campionat celebrat a les «Viviendas» —es a dir, als blocs d'habitatges construïts per la empresa per als seus treballadors a inici de la dècada de 1960— en què van participar deu jugadors i que va guanyar Jaume Flotats. Alhora s'anuncia la celebració d'un torneig per a quan se celebri la Festa Major del grup d'habitatges.

A inicis de 1964, l'EPIC va organitzar un campionat local per a equips de jugadors no federats. Entre altres equips hi  van participar els representats del Centre Parroquial de Sant Pere, l'EPIC i l'Atlètic Terrassa HC. El CD Agut es va inscriure amb un equip format per Àngel Datzira, Martí Ferran, Jaume Flotats i Josep Riba.

Al número 63 de Chispas Agut, corresponent a l'octubre de 1965, es recullen els resultats del campionat celebrat amb motiu de la Festa Major dels blocs d'habitatges. La final en Categoria A la van disputar Jaume Flotats i José Frauca, i es va proclamar vencedor el segon; i en la Categoria B es van enfrontar Francesc Bach i Salvador Bernet, i es va proclamar vencedor el primer.

També es dona notícia de propera celebració del I Trofeo Presidente per a juvenils no federats organitzat pel Club Sant Jordi, adscrit al Centre Parroquial de Sant Pere, en què el CD Agut serà representat per Albert Marquès Marcet, Francesc Bach Aynés, Valentí Cobo Macià, Josep Agut Rosique i Julià Adell Cortada. En aquest torneig, a més del CD Agut, van participar el Sant Jordi «A», el Sant Jordi «B», el San José «A», el San José «B», l'SP Terrassa, el San Cristóbal i l'EPIC.

En la mateixa publicació es fa referència al I Trofeo Agut de tennis de taula per a equips de jugadors no federats, jugat en format de lliga i en dos grups. Els equips participants van ser Centre Parroquial de Sant Pere, l'Atlètic Terrassa HC, el CD Terrassa Hockey, el Centre Excursionista, l'EPIC, el Centre Parroquial de la Santa Creu, el Centro Parroquial San Cristóbal, DOSA, CD Agut «A» i CD Agut «B».

El CD Agut «A» estava format per Martí Ferran, Jaume Flotats, José Frauca i Josep Riba, i el CD Agut «B» per Ramon Anglerill, Francesc Bach, Sebastià Bartrolí, Salvador Bernet i Àngel Datzira.

Al número següent de la revista, el 64, corresponent al desembre de 1965, es van publicar les classificacions finals d'aquest Trofeu: el CD Terrassa Hockey es va classificar el primer del Grup A i el CP de la Santa Creu el primer del Grup B. Per establir els equips campió i subcampió absoluts es van enfrontar el campió de cada grup amb el segon classificat de l'altre. El CD Agut «A» va guanyar el CP de la Santa Creu i el CD Terrassa Hockey va derrotar el CD Agut «B». A la final entre els dos guanyadors de l'eliminatòria va assolir el triomf el CD Terrassa Hockey.


JOAQUIM AGUT LLIURA UNA COPA A L'EQUIP CAMPIÓ DEL I TORNEIG AGUT CELEBRAT EL 1965, EL CD TERRASSA HOCKEY

L'any 1968 es va celebrar una confrontació en tres modalitats esportives (futbol, tennis de taula i escacs) entre els equips del CD Agut i els de l'empresa Neyrpic, de Corbella de Llobregat, amb victòria dels terrassencs en les dues primeres disciplines i un empat en la tercera.

Després d'aquesta data no es troben més notícies sobre activitats relacionades amb la pràctica del tennis de taula a Talleres Agut, o a Agut SA, com va començar a dir-se a partir de cert moment.

La secció de futbol del CD Agut va desaparèixer el 1980 després del conflicte laboral i les dificultats econòmiques patides per l'empresa almenys des de 1977. Es de suposar que les altres seccions del club van anar desapareixent amb anterioritat tant pels canvis en les formes de viure la quotidianitat com per la pèrdua de l'ambient familiar de que s'havia gaudit en èpoques anteriors dins la fàbrica.


Advertència sobre la terminologia emprada
S'ha transcrit els noms de clubs i entitats en la seva forma normalitzada en català, però, en canvi, s'han mantingut alguns noms propis en castellà, o sia, en la forma que apareixen a la revista... excepte en aquells casos que se sap o es dedueix que en la seva vida quotidiana se'ls coneixia per la forma catalana.

El CD Agut va començar la seva trajectòria esportiva com a CD Talleres Agut, nom que va abandonar el 1951 a l'inscriure's el seu equip de futbol a la Federació corresponent. En aquest text s'ha optat per escriure sempre CD Agut.

diumenge, 26 de maig de 2019

PRIMERES NOTÍCIES DEL TENNIS DE TAULA A LA PREMSA EDITADA A MADRID (1904)


ALMANAQUE BAILLY-BAILLIERE 1904, P. 425 (MADRID, 1904)

Almanaque Bailly-Bailliere 1904, P. 426 (Madrid, 1904)

ALMANAQUE BAILLY-BAILLIERE 1904, P. 427 (MADRID, 1904)



diumenge, 19 de maig de 2019

diumenge, 12 de maig de 2019

PRIMERES NOTÍCIES DEL TENNIS DE TAULA A LA PREMSA EDITADA A BARCELONA (1901)

LA ILUSTRACIÓN ARTÍSTICA, N. 1017, P. 422 (BARCELONA, 24 DE JUNY DE 1901)


EL «PING-PONG», NUEVO JUEGO DE MODA EN INGLATERRA


En los salones de la alta sociedad inglesa està de moda actualmente un nuevo juego denominado ping-pong, tan de moda que es preciso remontarse a los mejores tíempos del para encontrar un entusiasmo igual.


El ping-pong, que no es otra cosa que un lawn-tennis de salón, ha sido inventado, según parece, por un ingeniero, Mr. James Gibb, y como muchos de los inventos que han revolucionado el mundo ha tenido orígenes modestísimos. Mr. Gibb y sus amigos lo jugaban, al principio, con tapones de botellas de champaña, que hacían las veces de pelotas, y con tapas de cajas de cigarros que servían de raquetas. Después se ha ido perfeccionando y se han fabricado ex profeso pelotas de celuloide y raquetas elegantes. Se juega después de comer y en la misma mesa, después de levantados los manteles, sobre la cual se dispone, a modo de red divisoria, un trozo de gasa sostenido por dos soportes especiales.

Los aficionados al tennis ejecutan admirables proezas lanzándose unos a otros la pelota.


El nombre parece derivarse del titulo de una canción que hace veinte años tuvo gran éxito en los music-halls de Londres.

Se juega en los más aristocráticos salones con verdadero entusiasmo, puesto que no requiere, como el verdadero lawn-tennis, ni traje de franela, ni zapatos con suelas de caucho, sino que, por el contrario, se acomoda perfectamente al traje de etiqueta según se demuestra por el díbujo de Frank Craig que reproducimos.



LA ILUSTRACIÓN ARTÍSTICA, N. 1017, P. 422 (BARCELONA, 24 DE JUNY DE 1901)