ENTREVISTA A NÚRIA BADIA (2023)

Núria Badia Font és una jugadora terrassenca de tennis de taula. 

En categoria sènior, va guanyar dues Lligues espanyoles (1990 i 1991), dos Campionats d’Espanya per equips (1990 i 1991) i dos Campionats d’Espanya absoluts (1993 i 1994). Va Participar en un Campionat del Món (1991) i en dos d’Europa (1990 i 1994).   

Va ser becada per l'ADO (Asociación de Deportes Olímpicos) com a preolimpica per a Barcelona’92 i va rebre el premi a l'Esperit Olímpic per part del Comitè Olímpic de Catalunya. 

MANOLO MURIEL ENTREVISTA NÚRIA BADIA

—Lloc, data de naixement, estudis i professió?

—Terrassa, el 12 de setembre de 1971. Química.

—Com va ser la teva arribada al tennis de taula?

—.El meu pare era soci del club EPIC de Terrassa i havia jugat algunes vegades, encara que crec que no era federat. Quan jo tenia 10 anys, em va portar a fer una prova i em vaig quedar.

—Quins van ser els teus primers instructors?

—Antoni Bros, al començament i Joan Antoni Almendros.

—Quins exercicis recordes haver començat a fer? Primer vas aprendre a donar de revés i després de dreta?

—No me'n recordo gaire dels primers exercicis, però sí sé que moltes vegades es començava l'entrenament tallant.

—Com recordes aquests primers dies, setmanes i mesos que van passar fins que vas aprendre a jugar i et van portar a una competició?

—Crec que em van portar a la competició de seguida, gairebé sense saber jugar. Recordo que el primer any ja ens van apuntar a Lliga Provincial Femenina per a alevins i que el primer partit ens va tocar a Bagà. Llavors es trigava tres hores en arribar des de Terrassa, la carretera era dolentíssima. Òbviament vam perdre tots els partits.

—Com vas afrontar aquesta primera experiència de competir formalment, amb un arbitre i tota la parafernàlia, en una competició a la què anaves expectant perquè no coneixies la mecànica i havies de competir amb una altra noia que no coneixies de res?

—Doncs només recordo que vaig passat molts nervis.També va passar que va coincidir que el meu primer any, el 1982, es va jugar el Campionat d'Espanya a Terrassa i, com que era la meva ciutat, em van portar a participar gairebé sense saber jugar, juntament amb les germanes Montse i Mónica Weisz que aquell any van venir al EPIC i que ja destacaven molt. Per això vaig viure el meu primer gran campionat molt aviat.

—Quan vas començar a pujar a un podi, català o estatal, recordes el lloc i alguna de les adversàries?

—L'any següent, el 1983, ja vaig guanyar el Campionat Provincial Aleví. I, a l'ambit estatal,, vaig pujar al podi d'equips al Campionat d'Espanya el 1983, a Burgos, però només perquè feia equip amb les germanes Weisz. Jo només anava de jugadora acompanyant. Ha, ha, ha!

—Quines eren les noies a les que veies més freqüentment a les competicions catalanes i espanyoles d'aquella època?

—En infantil i juvenil, destacaven Penélope Vinuesa, Gloria Panadero, Glòria Gauchia, Elvira Sempere. Ja en sènior, ens enfrontàvem sovint també amb Ana Godes, les germanes Weisz, Marta Pajares, Magda Veciana, Gloria Barranco…

D'esquerra a dreta: Elvira Sempere, Gloria Panadero, Núria Badia i Gloria Gauchia

—Quina va ser la teva trajectòria com a infantil, que títols més importants recordes haver guanyat?

—Vaig quedar tercera en individual als Campionats d'Espanya Infantils de Luarca i als del Puerto de Santa María. En aquest darrer, vam guanyar l'or en dobles amb la Penélope Vinuesa i la plata per equips.

—A quina edat vas ser internacional per primera vegada i quantes vegades ho vas ser al llarg de la teva carrera?

—El darrer any d'infantil, després del Campionat d´Espanya a Puerto de Santa Maria, ja em van convocar per al Campionat d'Europa Infantil a Bèlgica. No recordo quantes vegades vaig ser internacional.

—Va ser la teva etapa de juvenil, potser, la més fructifera? Recorda'ns clubs, campionats, anècdotes, vivències, sensacions...

—Com a juvenil, vaig arribar cada any a la final del Campionat d'Espanya. Al primer, vaig perdre contra Gloria Panadero. Era l'única jugadora defensiva que havia i no sabíem com jugar contra ella, no hi havia manera de guanyar-la. Ha, ha, ha! El segon any, al Ferrol, vaig perdre la final contra Gloria Gauchia, companya d'equip aquell any a l'EPIC. A la tercera va ser la vençuda, vaig guanyar el campionat d'Espanya Juvenil a Guadalajara, a semifinals vaig superar Panadero i a la final Gauchía. Aquest va ser sens dubte el meu millor any a juvenil, i em vaig poder treure les dues espinetes d'anys anteriors. Una gran alegria.

—Recordes el material que feies servir? Marques, pales, recobriments, sabatilles? les traiveu pel vostre compte o les proporcionava el club?

—Recordo amb molt d'afecte quan els meus pares em van regalar les meves primeres sabatilles Butterfly. Abans, quan vaig començar, havia jugava amb unes vambes blanques sense marca. Tenir unes Butterfly era un somni! Jugava amb pala Stiga i gomes Buterffly fins que a juvenil em va començar a patrocinar Tibhar i em regalava les gomes i l'equipació. Va ser una gran ajuda, ja que, quan vam començar a jugar amb cola ràpida, les gomes duraven molt poc i suposaven una despesa important.

—Quin va ser entrenador de confiança ja fos al club, a la selecció catalana o a l'espanyola?

—Joan Almendros va ser el meu entrenador al club i el que més em va ajudar. Crec que mai li vaig manifestar el meu agraïment com devia. Gràcies, Joan! Ja al CAR, després, vaig tenir diversos instructors  amb diferents filosòfies: Gerard Le Roy, Shubin, Osmanagic… Vaig aprendre molt de tots. I Flora Khassanova, companya d'equip i alhora entrenadora, em va ajudar també moltíssim. Una crack i una gran amiga!

—Vas entrenar al CAR de Sant Cugat com a interna o com a externa?

—Entrenava al CAR com a externa. Quan van inaugurar el CAR em van proposar entrar interna, però com que vivia a prop i estava a secundària els meus pares em van recomanar acabar els estudis a la meva escola i anar com a externa. Hi havia molta incertesa de com seria al CAR. De fet, el tennis de taula va ser el primer esport que va entrar al CAR i que els interns estudiaven en una escola externa a Sabadell. Recordo que cada tarda, després de classe, Gerard Le Roy em recollia a Terrassa i em duia a l'entrenament al CAR.

—Com va transcórrer la teva etapa de jugadora absoluta? Clubs, títols, internacionalitats, etc?

—A nivell individual, vaig quedar Campiona d'Espanya dues vegades, a Bagà el 1993 i a Cartagena l'any següent. La finalista, en totes dues ocasions, va ser Gloria Barranco. Jugant a l'EPIC, vam aconseguim guanyar dues lligues i dos Campionats d'Espanya per equips. Vaig participar en dos Campionats d'Europa Absoluts, a Göteborg i a Birmingham, i a un Campionat del Món, al Japó. Els primers anys de sènior no van ser gens fàci perquè entrenàvem dues vegades al dia i jo, alhora, estudiava Química a la Universitat. Resultava molt complicat compaginar-ho tot. Van ser anys molt bonics, però força estressants. No obstant, estic molt satisfeta d'haver-ho fet tot. El 1996 em vaig retirar, però dos anys després em van trucar de Mataró, perquè acaben de pujar a Divisió d'Honor, i em van fitxar com a jugadora i entrenadora. Vaig trucar a Flora Khassanova, que estava vivint a Valladolid, i em va fer el favor de venir diverses vegades amb bus amb la seva filla Gàl·lia a jugar alguns partits. Juntament amb Maria Serres i altres jugadores de Mataró, com Roser Sauleda i Júlia Bosch, vam aconseguir mantenir la categoria. Al cap de dos anys em vaig retirar definitivament.

—Quants països vas visitar com a jugadora de tennis de taula i quin d'ells et va deixar més impressionada?

—Crec que vaig visitar uns vint països. El que més em va impressionar, sens dubte, va ser el Japó. El més diferent de la resta.

—Vas rebre alguna vegada algun premi en efectiu, beca o sou per la teva feina com a jugadora d'elit estatal?

—Sí, quan va començar el CAR tenia una beca ADO per a esportistes preolímpics.

—Sols mantenir contacte amb amigues jugadores d'aquella època?

—Mantinc contacte amb Flora Khassanova i tenim un grup de whatsap amb jugadores d'aquells temps. Amb algunes vam fer un sopar l'any passat. Sí, mantinc el contacte, encara que vaig estar molt de temps desconnectada del tennis de taula. Aquesta temporada he tornat a agafar la pala després d'uns vint-i-quatre anys sense jugar. Faig d'espàrring de les joves del club CTT Els Amics de Terrassa, del qual Maria Serres és presidenta i on també juga Roser Vilà. A més, per casualitats de la vida, just avui hem estat menjant amb David Rosario, a Terrassa. Una gran il·lusió tornar-lo a veure després de molts anys!

—Quin és el trofeu que més valores i que et fa més la il·lusió posseir, per la dificultat que et va comportar aconseguir-lo?

—El primer Campionat d'Espanya Individual Absolut. Jugava la final contra Gloria Barranco, Després d'anar guanyant amb força claredat en els dos primer sets, vaig perdre els dos següents i al cinquè, que vaig començar perdent, vaig remuntar i vaig aconseguir la victòria. Una gran alegria!

—Has vist darrerament com està el nivell espanyol respecte a Europa, sobretot pel que fa els més joves?

—Sí, he tornat a seguir-lo una mica i he vist que el nivell és molt alt. Molt millor que el de la nostra època.

—Quin va ser el darrer partit que vas jugar i contra quina jugadora i en quina competició?

—Va ser jugant al CN Mataró, però em falla la memòria i no recordo contra qui.

—Quins van ser els teus millors moments viscuts al tennis de taula i quins els pitjors, si és que n'hi va haver?

—Els millors moments els passem jugant a l'EPIC per equips amb la Montse i la Mònica Weisz, i, sobretot, més endavant, amb la Flora Khassanova, amb qui vam riure molt. Els pitjors prefereixo no recordar-los, sí, alguna decepció vaig tenir.

—Perquè et vas retirar de la competició?

—Per la impossibilitat d'entrenar prou per mantenir un bon nivell de joc i compaginar-ho amb els estudis universitaris. També perquè vaig perdre la il·lusió per jugar. Em vaig saturar.

—Conserves algun record de quan jugaves: fustes, samarretes, etc?

—Conservo la pala, i algunes samarretes que em va guardar la meva mare. Ara són samarretes vintage. Ha, ha, ha! Ara que he tornat a jugar, utilitzo encara la mateixa funda de pala amb els adhesius dels primers tornejos.

—Recordo que et vas casar amb un jugador molt cotitzat en el seu temps que, a més, tenia un estil de joc molt complet i elegant, Albert Regincós. L'any 1989, encara que no recordo on, vau quedar els dos campions d'Espanya a la categoria juvenil. Potser va ser aquest el començament de la vostra relació? Què ens pot dir al respecte?

—Sí, tots dos vam guanyar el Campionat d'Espanya juvenil individual a Guadalajara i després tots dos vam anar al Campionat d'Europa a Luxemburg. Al cap d'uns mesos, amb 18 anys, vam començar a sortir junts. El proper 2024 complirem 25 anys de casats. És lo millor que em donat el tennis de taula, sens dubte.

—Vau ensenyar a jugar a TDM els vostres fills?

—Sempre hem estat una família esportista. Tenim dues filles, Neus i Berta, de 21 i 19 anys respectivament, i els hem inculcat l'esport perquè creiem que és molt important. Però vam deixar que escollissin el que volguessin i es van decantar pel bàsquet i la gimnàstica artística.

—No t'agradaria tornar a jugar com a veterana? Hi ha uns camoionats molt atractius i en els quals et retrobes amb jugadores del teu temps.

—Com t'he comentat abans, aquesta temporada he tornat a entrenar a joves, però no competiré amb veteranes. Crec que la meva època ja va passar i no em veig tornant a jugar competicions. Tot i que, molts em diuen que al final tornaré, jo no ho crec.

—Arribem al final de les preguntes i t'invito que tanquis l'entrevista saludant a qui vulguis recordar i explicant com és qu el tennis de taula enganxa, dóna bones sensacions i fa tants bons amics al llarg d'una vida esportiva que mai s'oblida.

—Durant molts anys vaig estar totalment desconnectada del tennis de taula, ocupada en altres coses, però aquest esport m'ha donat moltíssim i sentia que hi estava en deute. Per això m'he decidit aquest any a tornar a jugar al CTT Els Amics de Terrassa. Em satisfà pensar que puc aportar alguna cosa entrenant nens, nenes i joves del club. Vull destacar la gran feina feta durant anys per persones com la família Serres i altres membres de la Junta directiva del CTT Els Amics, persones que amb un gran esforç i dedicació han aconseguit crear un gran club, que no ha deixat de créixer i que compta actualment amb unes de les millors instal·lacions per a tennis de taula del país. Increïble la feina que han realitzat i el que han aconseguit. I també destacar el gran treball que està fent Eduard Mayorov com a entrenador i també el d'altres persones que han estat ajudant al club a nivell tècnic durant diversos anys, com Albert Regincós o Ignasi Martinez. Estic segura que el tennis de taula a Terrassa donarà moltes alegries.

Traduït del castellà:

https://www.facebook.com/profile/100063737611687/search/?q=Nuria%20Badia

ENTREVISTA A NÚRIA SAPÉS (2023)

 

Núria Sapés (1963) és una jugadora històrica amb més de 40 anys dedicats al tennis de taula. Tot lo que va aprendre sobre tennis de taula ho deu al seu entrenador de capçalera, el recordat Antoni Bros, una llegenda de l'EPIC de Terrassa. Actualment juga al SRC El Ciervo de Sabadell.  

 

MANOLO MURIEL ENTREVISTA NÚRIA SAPÉS 

  

Núria Sapés (2021)

—Lloc, data de naixement i professió? 

—Vaig néixer a Terrassa el 17 d'agost de 1963. He estat mestra d'educació infantil tota la vida fins que em van donar la invalidesa per diversos problemes físics fa 3 anys. 

 

—Com van ser els teus començaments en tennis de taula, en quin club et vas formar?

—La veritat és que vaig començar d'una manera curiosa. A mi m'agradaven molt tots els esports i feia bàsquet i atletisme i estava ja federada en els dos esports amb 10 o 11 anys, però tenia un cosí i un oncle que jugaven a tennis de taula a l'EPIC de Terrassa i sempre em deien que anés a jugar, jo els deia que no, que el ping-pong no m'agradava (i això que a casa meva hi havia una taula en una sala). 

Un cop em va venir a veure el meu cosí i em va dir que necessitaven una nena de la meva edat per a un torneig infantil que hi havia llavors i que, si us plau, si podia participar. Li vaig dir que d'acord, però que només per a aquest torneig. Vaig anar a l'EPIC uns dies i, ves per on, amb una altra nena vam quedar segones i em van donar una medalleta. 

Vaig continuar jugant —federada en els tres esports— fins que a casa meva em van dir que havia d'escollir, ja que els dissabtes a la tarda em coincidien les competicions i ho vaig tenir clar, vaig dir que em quedava amb el ping-pong «ja que era molt fàcil guanyar medalles». Lo que fa una medalleta quan ets una criatura. Ha, ha, ha!

 

—Qui et va ensenyar els primers cops?

—Em va ensenyar els meus primers cops i tot el que sé el gran Antoni Bros, una gran persona que per motius de salut va haver de deixar de jugar sent molt jove i que es va dedicar a ensenyar i fer pujar el club —tant en femenins com en masculins— al màxim nivell estatal

 

—Com van ser aquests primers anys, et vas incorporar aviat al grup de les destacades?

—Jo no era gaire conscient de res, entrenava i jugava on em deien i ja està, sobretot els primers anys. I, sí, guanyava més vegades que les que perdia, la veritat, Ja de molt joveneta vaig començar a jugar campionats amb les sèniors, però no era el mateix que ara. No hi havia tantes competicions. 

 

—Quin va ser el teu historial esportiu fins arribar a juvenil? Vas ser campiona d'Espanya infantil, oi? A quina edat va ser la teva primera experiència internacional?

—Als 12 anys, em van portar Madrid a jugar el campionat d'Espanya juvenil. Aleshores només hi havia el juvenil i el sènior i dins del juvenil hi havia l'individual d'infantil. A mi em deien, ara has de jugar en aquesta taula, ara a l'altra i així, i mira, anava guanyant tant a infantils com a juvenils. Fins i tot es veu que a quarts de final de juvenils vaig guanyar la que havia estat campiona d'Espanya de juvenils l'any anterior, i jo ni idea. Finalment vaig quedar tercera, tant en individual infantil com en juvenil.

Allà mateix, al campionat, li van preguntar als meus pares (que m'havien acompanyat a Madrid) a veure si em deixarien anar al campionat d'Europa que se celebrava a Àustria. I, res, als 12 anys me'n vaig anar al meu primer campionat internacional.

Pel que fa al Campionat d'Espanya infantil, així com al 1976 vaig quedar tercera, al 1977 vaig ser subcampiona i, finalment, al 19 78 vaig aconseguir ser campiona d'Espanya.

 

—Quin va ser el teu historial esportiu a les categories juvenil i Sub21?

—En juvenils ja no ho sé amb exactitud, però dels 12 anys fins al meu darrer any de juvenil vaig anar quedant segona o tercera, fins al meu darrer any de juvenils, que és quan vaig quedar campiona. Jo era molt nerviosa —i segueixo sent-ho, ha, ha, ha!— i desitjava tant el títol individual que per això ho perdia! L'últim any de juvenil encara me'n recordo que fins i tot em va venir Jordi Prat, el president de la Federació Catalana, a donar-me «canya» perquè era la meva última oportunitat i els nervis tornaven a apoderar-se de mi.

Bé, també vaig aconseguir diferents podis de dobles femenins, mixtos i per equips. I, sí, també vaig anar als campionats d'Europa juvenils. A la meva època no hi havia Sub21, partir dels 17 o 18 ja eres sènior. La veritat, quina enveja em donen ara els joves amb tanta competició!

 

—Fins ara, per quants clubs has passat?

—L'EPIC va ser el club de la meva vida i a mi m'hauria agradat acabar la meva trajectòria allà, però després de la mort d'Antoni Bros les coses van canviar molt i em vaig veure gairebé obligada a anar-me'n si volia continuar jugant. Després vaig jugar a Ripollet i Vic, crec que un any. Quan ja estava retirada, la meva gran amiga Inma Gato de Valladolid, tot i no volent jo, em va treure fitxa. Va ser molt bo perquè em truca un dia i em diu, tens partit el dissabte a Valladolid, demà t'arriben els bitllets d'avió i, per amistat doncs, vaig tornar a jugar aquesta temporada!

Quan vaig fer els 40 anys vaig saber que es jugaven campionats de veterans, però, com que aquí no hi havia clubs on hi haguessin dones veteranes, vaig abandonar ràpidament la idea de tornar a jugar fins que em va trucar Juan Carlos Paramà, d'Avilés, i em va dir: «La temporada que ve seràs veterana, vols jugar amb nosaltres?» I no m'ho vaig haver de pensar dues vegades i vaig dir que sí, jo l'únic que volia i vull és jugar.

Vaig estar uns anys amb ells, Paramà us podria dir exactament quants, jo no, jaja, fins que ja em vaig quedar a El Ciervo de Sabadell on eren els meus excompanys de l'EPIC de Terrassa i fins avui.

 

—Quantes hores a la setmana vas jugar com a màxim a la teva carrera esportiva?

—El màxim evidentment quan era juvenil i primers anys de sènior i crec que cada dia anava un parell d'hores en sortir de l'escola o institut. És a dir que unes 10 hores màxim a la setmana.

—Fèieu llavors dobles sessions d'entrenaments o no era habitual?

—No, no havia fet mai doble sessió. Els entrenaments d'abans no tenien res a veure amb els d'ara. És més, a l'EPIC, no sé si passava a altres clubs, entrenaven els nens amb nens i nenes amb nenes i igual al final de l'entrenament es jugava un partit amb un noi, però de la teva categoria, no millor.

De vegades ho parlo amb els meus companys actuals de veterans i els dic que si hagués tingut la possibilitat d'entrenar-se amb nois millors que jo, suposo que hagués pogut arribar més lluny.

Tot era molt diferent, abans entrenàvem amb una sola pilota, és a dir, que estàvem recollint la pilota constantment, jaja. Ara caixes amb 100 pilotes i aprofites més el temps, amb robots, amb diferents companys…

—Quin ha estat el teu millor resultat a Espanya ia les proves internacionals?

—Doncs el de campiona d´Espanya infantil, juvenil i veterana i diverses vegades segona en sènior i evidentment també els títols de dobles tant femenins com mixtos com els d´equip. Cada títol és una satisfacció.

A nivell internacional, la veritat és que no tinc bons resultats, només el de campiona dels jocs de la FISEC a Irlanda, que eren a nivell escolar.

—Quina ha estat la teva millor parella de dobles femenins i dobles mixt?

 —Tinc diferents títols o podis durant tots aquests anys, però no et podria dir quina ha estat la meva millor parella de dobles. El que sí que puc dir és que amb la teva parella de dobles hi ha d'haver una bona o molt bona relació personal i és amb el que em quedo.

Ara mateix en veterans, estic gaudint molt els dobles, per a mi és més important tenir un amic o amiga al meu costat a la taula que al millor jugador o jugadora. Això no vol dir que no lluitem per guanyar el que puguem.

—Sempre has jugat amb el mateix material o ho has canviat —no em refereixo a substituir les gomes gastades— sinó a incorporar-ne de nous, models?

—Pràcticament he jugat sempre amb el mateix material, no tinc gaires manies i sempre he portat una sola pala a la funda. I unes gomes em podien i em poden durar diverses temporades.

Quan vaig començar en veteranes, me'n vaig anar amb la pala vella perquè me'n preparen una igual i encara s'estan rient, ha, ha, ha! Així que me'n van muntar una el més semblant possible.

Un cop vaig provar la d'un company i vaig notar que m'anava molt bé, així que vaig treure una foto i me'n vaig anar a la botiga perquè em posessin les mateixes gomes de la foto, el problema és que em van demanar de quants mil·límetres, allà ja em van matar, no en tenia ni idea!

Per això quan anaven agafant-me la pala per passar controls jo al·lucinava, com si fos a canviar-me les gomes a cada partit! Les meves gomes hi són des de l'any passat que me les vaig posar noves per anar al campionat d'Europa a Rimini.

 

—Com definiries el teu joc? Quina és la teva jugada preferida, quin és en què tens més confiança?

 —Jo no sé com definir ara el meu joc, ja que pels meus problemes actuals de mobilitat crec que he anat canviant i sóc cada cop més conservadora. Abans atacava més, però ara intento «putejar» (en el bon sentit) al contrari, no deixant-li fer el seu joc.

Potser el millor que tinc és el revés i crec que totes les jugadores ja ho saben, ha, ha, ha!

 

—Tens bon perdre o t'enfades molt quan et superen?

 —Quan era petita evidentment m'enfadava més, però a aquestes alçades de la vida crec que ho tinc superat, això no vol dir que no em doni ràbia perdre i això tampoc vol dir que dins del partit de tant en tant no deixi anar alguna paraulota, ha, ha, ha!

—Qui van ser les millors del teu temps de jugadora absoluta, aquelles a qui mai vas poder guanyar?

—No recordo si vaig arribar a guanyar mai —i si ho vaig fer va ser en comptades ocasions— Pilar Lupón i Montse Sanahuja.

 

—Quantes vegades al llarg de la teva carrera vas ser campiona d'Espanya?

—Jo he estat al llarg de la meva carrera, la noia de plata i sobretot de bronze, jaja.

Però bé com a títols individuals només ho he estat en infantil, juvenil i veterana; en sènior em vaig quedar unes quantes vegades a les portes.

En dobles i equips també tinc uns quants títols, però no sabria dir-te quants i en quines edats. Bé, en juvenils i sèniors, a infantils segur que no, ja que no existia aquesta competició.

 

—Quin és el teu millor record en tennis de taula, quan es va produir i per quina circumstància?

—Doncs tampoc no sabria dir-te el millor record, són molts anys de jugar a tennis de taula, moltíssims bons records sobretot. Els dolents ja estan oblidats.

El que sí que et puc dir és que estic gaudint molt de la meva etapa de veterans, del bon rotllo i bon ambient que hi ha entre tots els jugadors, cada campionat és una festa!

En el moment que estic escrivint això, parlen pel grup de whatsapp de les jugadores veteranes espanyoles que tenim i estem dient que som com una família!

I, ja que estic parlant dels veterans, aprofito per demanar a la RFETM i a l'AEJVTM que, si us plau, pel bé del tennis de taula es posin ja d'acord i puguem fer un sol campionat. Jo no em posaré a favor d'un o altre, ja que no sé exactament quin és el problema, he sentit massa coses dels dos costats. El meu objectiu és gaudir jugant al tennis de taula i si puc guanyar millor, evidentment, ha, ha, ha!

Actualment es fan dos campionats paral·lels, tant el d'autonòmiques com el de clubs i és una pena, ja que els jugadors la majoria de vegades no podem anar a tots i n'hem d'escollir un. Hi ha qui prefereix anar a l'oficial on el títol que guanyis quedarà per a la història i la gran majoria que preferim el de l'associació pel fet de com he dit anteriorment és anar a una festa, no és anar només a jugar a tennis de taula, sinó a trobar-se amb amics.

He de dir que aquest any he tingut la possibilitat d'anar a tots dos. La quantitat de jugadors que té el campionat de l'associació i el gran nivell que hi ha a totes les edats, no té res a veure amb el campionat oficial de RFETM.

Si s'unissin, que seria el normal i el que desitgem tots, a cada campionat hi hauria tots els millors jugadors i el nivell pujaria i igualment seria la gran festa del tennis de taula veterà.

 

—Quines van ser les persones o entitats que més et van ajudar a la teva carrera esportiva?

—A qui dec tot el que sóc o el que he estat és al meu primer entrenador, Antoni Bros, que en pau descansi. 

 

—Quants països coneixes gràcies al tennis de taula, quin t'ha agradat més en el seu conjunt?

—Diguem que conèixer, conèixer, països pel tennis de taula, cap, ja que quan competeixes poques coses visites i menys quan ets jove. 

He estat a 12 o 13 països europeus i també a Síria, al Japó i Tailàndia. M'apassiona passió viatjar potser perquè de joveneta ho vaig assaborir una mica i em vaig quedar amb ganes de conèixer més.

I quins m'han agradat més? Doncs aquests últims ja que són cultures molt diferents a la nostra. 

 

—Has practicat altres esports en paral·lel al tennis taula?

—Com ja he dit abans de nena sí que jugava a bàsquet i feia atletisme, salt d'altura, tanques i carreres de fons que llavors era de 1000 metres, si no recordo malament.

I ara, des de fa uns 15 anys faig molt ciclisme. Bé, res de competició evidentment, però sí que surto cada setmana un parell de vegades, tipus cicloturisme, a fer quilòmetres. Fa poc, des que tinc la invalidesa, també vaig quatre dies a la setmana a la piscina.

Jo no puc viure sense fer esport, però pels meus problemes físics he d'adaptar-me al que pugui i no al que vulgui.

 

—Quin és el teu trofeu més preat?

—Doncs tampoc no et sabria dir, suposo que els de campiona d'Espanya.

 

—Si tornessis a néixer i fos possible, triaries el tennis de taula o optàries per un altre esport més ben remunerat?

—Sens dubte tornaria a triar el tennis de taula i encara més si tingués les facilitats que tenen ara.

 

—Vas guanyar alguna vegada un premi en efectiu o vas tenir una fitxa com a jugadora professional?

 —No vaig guanyar mai ni una pesseta com a jugadora professional i he rebut un premi en efectiu tres vegades. Quan amb el Vic vam pujar a divisió d'honor ens van donar alguna cosa com a agraïment, no recordo quant, era una cosa simbòlica, però va ser genial ja que no esperava res i les altres dues al top català l'any passat em van donar 200 euros per quedar primera i aquest any 100 per quedar segona.

O sigui, que el tennis de taula molt rendible no m'ha sortit a mi, ans al contrari, ha, ha, ha.

—Arribem al final de l'entrevista. T'invito a que la tanquis com et sembli millor, però, si pot ser, que donis també algun consell a aquests nens i nenes que comencen perquè es diverteixin jugant i pugin el seu nivell de joc.

—En primer lloc, vull dir que estic molt contenta d'haver-me decidit de jove pel tennis de taula. És un esport super complet en tots els aspectes i amb el què, malgrat les meves dificultats de mobilitat, puc seguir gaudint a la meva edat. Quan publiquis l'entrevista ja hauré complert els 60. No hi ha gaires esports més als què et puguis dedicar durant tota la vida.

És un esport amb el què et pots relacionar amb moltíssima gent i fer molts amics. A cada campionat segueixo coneixent gent nova i cadascuna d'aquestes persones pot arribar a ser un bon amic.

Als nens —o als no tan nens— els aconsello que, en primer lloc, gaudeixin d'aquest esport, que es diverteixin jugant. Ara bé, que sàpiguen que, si volen progressar en el seu joc, caldrà que tinguin esperit de sacrifici, que siguin constants, que no és fàcil arribar a dalt en dos dies, i que pensin que no passa res si un dia perden, que un altre dia guanyaran. Que cal ser conscient que no tots podem ser els millors, encara que ho vulguem molt, que no es desanimin que continuïn jugant i, sobretot, gaudint amb els companys i amb tots els amics que aniran fent al llarg dels anys.

Als entrenadors —i sobretot als pares— els recomano que no pressionin els nens, que no vulguin que els seus fills siguin els millors. Malauradament són molts els nens i els joves als que se'ls ha posat unes expectatives molt altes i que quan veuen que no arriben a dalt, abandonen. Que els ensenyin que a l'esport no és tot guanyar, sinó que també han de valorar els companys i els contrincants, que els ajudin a formar-se com a persones.

28 de juliol de 2023

Traduït del castellà:

ENTREVISTA A NÚRIA SAPÉS

LA SELECCIÓ ESPANYOLA SUB-13 OBTÉ LA MEDALLA DE BRONZE ALS CAMPIONATS D'EUROPA 2023 AMB PARTICIPACIÓ TERRASSENCA

 

La selecció espanyola sub-13 de tennis taula obtè la medalla de bronze en la competició per equips mixts en el Campionat d’Europa disputat a Zagreb (Croàcia) celebrat entre el 14 i el 18 de juny de 2023. 

És la primera vegada que la delegació espanyola aconsegueix una medalla continental en aquesta categoria. En el combinat estatal han participat el jugador terrassenc del CTT Borges Roc Gibert (antic jugador del CTT Els Amics Terrassa) i l’entrenador del CTT Els Amics Eduard Mayorov en el cos tècnic.

A més, l’equip el completaven Eloísa Barreda, Jaqi Guo, Roger Quesada (també antic jugador del CTT Els Amics Terrassa), Ladimir Mayorov i Renata Shypsha, i l’entrenador Fran Berzosa. 

En primer terme: Gibert, Quesada, Mayorov, Shypsha, Guo i Barreda 

EL CTT ELS AMICS TERRASSA ACONSEGUEIX L'ASCENS A LA DIVISIÓ D'HONOR AL FINAL DE LA TEMPORADA 2022-2023

Jordi Satorras, Gerard Màdico i Ramon Mampel

L'equip masculí del CTT Els Amics Terrassa, entrenat per Eduard Mayorov tornarà a jugar a la Divisió d'Honor la temporada 2023-2024 després de disputar amb un gran triomf la fase d'ascens. L'equip està format per Rafa Barrau, Gerard Màdico, Ramon Mampel i Jordi Satorras.

MARIA SERRES PRESIDEIX EL CTT ELS AMICS TERRASSA (2023)

 

TENNIS TAULA A LA FESTA MAJOR DE TERRASSA (1939)

 

TENNIS TAULA A LA FESTA MAJOR DE TERRASSA (1936)