MANOLO MURIEL ENTREVISTA NÚRIA BADIA
—Lloc, data de naixement, estudis i professió?
—Terrassa, el 12 de setembre de 1971. Química.
—Com va ser la teva arribada al tennis de taula?
—.El meu pare era soci del club EPIC de Terrassa i havia jugat algunes vegades, encara que crec que no era federat. Quan jo tenia 10 anys, em va portar a fer una prova i em vaig quedar.
—Quins van ser els teus primers instructors?
—Antoni Bros, al començament i Joan Antoni Almendros.
—Quins exercicis recordes haver començat a fer? Primer vas aprendre a donar de revés i després de dreta?
—No me'n recordo gaire dels primers exercicis, però sí sé que moltes vegades es començava l'entrenament tallant.
—Com recordes aquests primers dies, setmanes i mesos que van passar fins que vas aprendre a jugar i et van portar a una competició?
—Crec que em van portar a la competició de seguida, gairebé sense saber jugar. Recordo que el primer any ja ens van apuntar a Lliga Provincial Femenina per a alevins i que el primer partit ens va tocar a Bagà. Llavors es trigava tres hores en arribar des de Terrassa, la carretera era dolentíssima. Òbviament vam perdre tots els partits.
—Com vas afrontar aquesta primera experiència de competir formalment, amb un arbitre i tota la parafernàlia, en una competició a la què anaves expectant perquè no coneixies la mecànica i havies de competir amb una altra noia que no coneixies de res?
—Doncs només recordo que vaig passat molts nervis.També va passar que va coincidir que el meu primer any, el 1982, es va jugar el Campionat d'Espanya a Terrassa i, com que era la meva ciutat, em van portar a participar gairebé sense saber jugar, juntament amb les germanes Montse i Mónica Weisz que aquell any van venir al EPIC i que ja destacaven molt. Per això vaig viure el meu primer gran campionat molt aviat.
—Quan vas començar a pujar a un podi, català o estatal, recordes el lloc i alguna de les adversàries?
—L'any següent, el 1983, ja vaig guanyar el Campionat Provincial Aleví. I, a l'ambit estatal,, vaig pujar al podi d'equips al Campionat d'Espanya el 1983, a Burgos, però només perquè feia equip amb les germanes Weisz. Jo només anava de jugadora acompanyant. Ha, ha, ha!
—Quines eren les noies a les que veies més freqüentment a les competicions catalanes i espanyoles d'aquella època?
—En infantil i juvenil, destacaven Penélope Vinuesa, Gloria Panadero, Glòria Gauchia, Elvira Sempere. Ja en sènior, ens enfrontàvem sovint també amb Ana Godes, les germanes Weisz, Marta Pajares, Magda Veciana, Gloria Barranco…
 |
| D'esquerra a dreta: Elvira Sempere, Gloria Panadero, Núria Badia i Gloria Gauchia |
—Quina va ser la teva trajectòria com a infantil, que títols més importants recordes haver guanyat?
—Vaig quedar tercera en individual als Campionats d'Espanya Infantils de Luarca i als del Puerto de Santa María. En aquest darrer, vam guanyar l'or en dobles amb la Penélope Vinuesa i la plata per equips.
—A quina edat vas ser internacional per primera vegada i quantes vegades ho vas ser al llarg de la teva carrera?
—El darrer any d'infantil, després del Campionat d´Espanya a Puerto de Santa Maria, ja em van convocar per al Campionat d'Europa Infantil a Bèlgica. No recordo quantes vegades vaig ser internacional.
—Va ser la teva etapa de juvenil, potser, la més fructifera? Recorda'ns clubs, campionats, anècdotes, vivències, sensacions...
—Com a juvenil, vaig arribar cada any a la final del Campionat d'Espanya. Al primer, vaig perdre contra Gloria Panadero. Era l'única jugadora defensiva que havia i no sabíem com jugar contra ella, no hi havia manera de guanyar-la. Ha, ha, ha! El segon any, al Ferrol, vaig perdre la final contra Gloria Gauchia, companya d'equip aquell any a l'EPIC. A la tercera va ser la vençuda, vaig guanyar el campionat d'Espanya Juvenil a Guadalajara, a semifinals vaig superar Panadero i a la final Gauchía. Aquest va ser sens dubte el meu millor any a juvenil, i em vaig poder treure les dues espinetes d'anys anteriors. Una gran alegria.
—Recordes el material que feies servir? Marques, pales, recobriments, sabatilles? les traiveu pel vostre compte o les proporcionava el club?
—Recordo amb molt d'afecte quan els meus pares em van regalar les meves primeres sabatilles Butterfly. Abans, quan vaig començar, havia jugava amb unes vambes blanques sense marca. Tenir unes Butterfly era un somni! Jugava amb pala Stiga i gomes Buterffly fins que a juvenil em va començar a patrocinar Tibhar i em regalava les gomes i l'equipació. Va ser una gran ajuda, ja que, quan vam començar a jugar amb cola ràpida, les gomes duraven molt poc i suposaven una despesa important.
—Quin va ser entrenador de confiança ja fos al club, a la selecció catalana o a l'espanyola?
—Joan Almendros va ser el meu entrenador al club i el que més em va ajudar. Crec que mai li vaig manifestar el meu agraïment com devia. Gràcies, Joan! Ja al CAR, després, vaig tenir diversos instructors amb diferents filosòfies: Gerard Le Roy, Shubin, Osmanagic… Vaig aprendre molt de tots. I Flora Khassanova, companya d'equip i alhora entrenadora, em va ajudar també moltíssim. Una crack i una gran amiga!
—Vas entrenar al CAR de Sant Cugat com a interna o com a externa?
—Entrenava al CAR com a externa. Quan van inaugurar el CAR em van proposar entrar interna, però com que vivia a prop i estava a secundària els meus pares em van recomanar acabar els estudis a la meva escola i anar com a externa. Hi havia molta incertesa de com seria al CAR. De fet, el tennis de taula va ser el primer esport que va entrar al CAR i que els interns estudiaven en una escola externa a Sabadell. Recordo que cada tarda, després de classe, Gerard Le Roy em recollia a Terrassa i em duia a l'entrenament al CAR.
—Com va transcórrer la teva etapa de jugadora absoluta? Clubs, títols, internacionalitats, etc?
—A nivell individual, vaig quedar Campiona d'Espanya dues vegades, a Bagà el 1993 i a Cartagena l'any següent. La finalista, en totes dues ocasions, va ser Gloria Barranco. Jugant a l'EPIC, vam aconseguim guanyar dues lligues i dos Campionats d'Espanya per equips. Vaig participar en dos Campionats d'Europa Absoluts, a Göteborg i a Birmingham, i a un Campionat del Món, al Japó. Els primers anys de sènior no van ser gens fàci perquè entrenàvem dues vegades al dia i jo, alhora, estudiava Química a la Universitat. Resultava molt complicat compaginar-ho tot. Van ser anys molt bonics, però força estressants. No obstant, estic molt satisfeta d'haver-ho fet tot. El 1996 em vaig retirar, però dos anys després em van trucar de Mataró, perquè acaben de pujar a Divisió d'Honor, i em van fitxar com a jugadora i entrenadora. Vaig trucar a Flora Khassanova, que estava vivint a Valladolid, i em va fer el favor de venir diverses vegades amb bus amb la seva filla Gàl·lia a jugar alguns partits. Juntament amb Maria Serres i altres jugadores de Mataró, com Roser Sauleda i Júlia Bosch, vam aconseguir mantenir la categoria. Al cap de dos anys em vaig retirar definitivament.
—Quants països vas visitar com a jugadora de tennis de taula i quin d'ells et va deixar més impressionada?
—Crec que vaig visitar uns vint països. El que més em va impressionar, sens dubte, va ser el Japó. El més diferent de la resta.
—Vas rebre alguna vegada algun premi en efectiu, beca o sou per la teva feina com a jugadora d'elit estatal?
—Sí, quan va començar el CAR tenia una beca ADO per a esportistes preolímpics.
—Sols mantenir contacte amb amigues jugadores d'aquella època?
—Mantinc contacte amb Flora Khassanova i tenim un grup de whatsap amb jugadores d'aquells temps. Amb algunes vam fer un sopar l'any passat. Sí, mantinc el contacte, encara que vaig estar molt de temps desconnectada del tennis de taula. Aquesta temporada he tornat a agafar la pala després d'uns vint-i-quatre anys sense jugar. Faig d'espàrring de les joves del club CTT Els Amics de Terrassa, del qual Maria Serres és presidenta i on també juga Roser Vilà. A més, per casualitats de la vida, just avui hem estat menjant amb David Rosario, a Terrassa. Una gran il·lusió tornar-lo a veure després de molts anys!
—Quin és el trofeu que més valores i que et fa més la il·lusió posseir, per la dificultat que et va comportar aconseguir-lo?
—El primer Campionat d'Espanya Individual Absolut. Jugava la final contra Gloria Barranco, Després d'anar guanyant amb força claredat en els dos primer sets, vaig perdre els dos següents i al cinquè, que vaig començar perdent, vaig remuntar i vaig aconseguir la victòria. Una gran alegria!
—Has vist darrerament com està el nivell espanyol respecte a Europa, sobretot pel que fa els més joves?
—Sí, he tornat a seguir-lo una mica i he vist que el nivell és molt alt. Molt millor que el de la nostra època.
—Quin va ser el darrer partit que vas jugar i contra quina jugadora i en quina competició?
—Va ser jugant al CN Mataró, però em falla la memòria i no recordo contra qui.
—Quins van ser els teus millors moments viscuts al tennis de taula i quins els pitjors, si és que n'hi va haver?
—Els millors moments els passem jugant a l'EPIC per equips amb la Montse i la Mònica Weisz, i, sobretot, més endavant, amb la Flora Khassanova, amb qui vam riure molt. Els pitjors prefereixo no recordar-los, sí, alguna decepció vaig tenir.
—Perquè et vas retirar de la competició?
—Per la impossibilitat d'entrenar prou per mantenir un bon nivell de joc i compaginar-ho amb els estudis universitaris. També perquè vaig perdre la il·lusió per jugar. Em vaig saturar.
—Conserves algun record de quan jugaves: fustes, samarretes, etc?
—Conservo la pala, i algunes samarretes que em va guardar la meva mare. Ara són samarretes vintage. Ha, ha, ha! Ara que he tornat a jugar, utilitzo encara la mateixa funda de pala amb els adhesius dels primers tornejos.
—Recordo que et vas casar amb un jugador molt cotitzat en el seu temps que, a més, tenia un estil de joc molt complet i elegant, Albert Regincós. L'any 1989, encara que no recordo on, vau quedar els dos campions d'Espanya a la categoria juvenil. Potser va ser aquest el començament de la vostra relació? Què ens pot dir al respecte?
—Sí, tots dos vam guanyar el Campionat d'Espanya juvenil individual a Guadalajara i després tots dos vam anar al Campionat d'Europa a Luxemburg. Al cap d'uns mesos, amb 18 anys, vam començar a sortir junts. El proper 2024 complirem 25 anys de casats. És lo millor que em donat el tennis de taula, sens dubte.
—Vau ensenyar a jugar a TDM els vostres fills?
—Sempre hem estat una família esportista. Tenim dues filles, Neus i Berta, de 21 i 19 anys respectivament, i els hem inculcat l'esport perquè creiem que és molt important. Però vam deixar que escollissin el que volguessin i es van decantar pel bàsquet i la gimnàstica artística.
—No t'agradaria tornar a jugar com a veterana? Hi ha uns camoionats molt atractius i en els quals et retrobes amb jugadores del teu temps.
—Com t'he comentat abans, aquesta temporada he tornat a entrenar a joves, però no competiré amb veteranes. Crec que la meva època ja va passar i no em veig tornant a jugar competicions. Tot i que, molts em diuen que al final tornaré, jo no ho crec.
—Arribem al final de les preguntes i t'invito que tanquis l'entrevista saludant a qui vulguis recordar i explicant com és qu el tennis de taula enganxa, dóna bones sensacions i fa tants bons amics al llarg d'una vida esportiva que mai s'oblida.
—Durant molts anys vaig estar totalment desconnectada del tennis de taula, ocupada en altres coses, però aquest esport m'ha donat moltíssim i sentia que hi estava en deute. Per això m'he decidit aquest any a tornar a jugar al CTT Els Amics de Terrassa. Em satisfà pensar que puc aportar alguna cosa entrenant nens, nenes i joves del club. Vull destacar la gran feina feta durant anys per persones com la família Serres i altres membres de la Junta directiva del CTT Els Amics, persones que amb un gran esforç i dedicació han aconseguit crear un gran club, que no ha deixat de créixer i que compta actualment amb unes de les millors instal·lacions per a tennis de taula del país. Increïble la feina que han realitzat i el que han aconseguit. I també destacar el gran treball que està fent Eduard Mayorov com a entrenador i també el d'altres persones que han estat ajudant al club a nivell tècnic durant diversos anys, com Albert Regincós o Ignasi Martinez. Estic segura que el tennis de taula a Terrassa donarà moltes alegries.
Traduït del castellà:
https://www.facebook.com/profile/100063737611687/search/?q=Nuria%20Badia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada